Els ratolins a Ratalandia

                     ELS RATOLINS A RATALANDIA!

Era una mandrosa tarda de desembre, a fora el carrer feia un vent tan gèlid,
que refredava i feia voleiar les fulles que queien dels arbres.

Mentre jo, Rico Desdin, detectiu de la millor empresa de Ratalandia,
m’estava a casa meva, engorronit i calentó, a la vora de la llar de foc,i
llegia un llibre misteriós, fins que hem van enviar un SMS.
                  Desdin, necessito la seva ajuda
                  Per a un cas misteriós!signat:
                  Cap de la empresa
Tot Ratalandia li diu cap de la empresa, perquè és l’empresa de
detectius mes famosa de tot Ratalandia, però el seu nom verdader es
Jerogero.
Havia d’anar a l’altra punta del país a investigar aquest cas, i jo mateix
vaig pensar no hi puc anar pas tot sol. Vaig pensar en anar a buscar el meu
estimat nebodet Rato.
Vaig pensar de telefonar a la tia Lampia,on viu en rato:
-Nano, vols venir a investigar amb mi?
Ell com sempre va exclamar:
-I tant que si!
-T’espero.
Vaig anar de seguida a buscar en Rato a casa de la tia Lampia, perquè
avui mateix marxàvem.
Ens vam passar tres hores i mitja al cotxe sense descansar ni menjar
res, vam arribar allí trinxats i morts de gana.
Els primer que vam fer va ser anar en un restaurant a menjar alguna cosa.
Els meus amics, els policies, ens van dir que el cas era al C/Capdevila nº8,
es tractava d’un nen de 4 anys desaparegut.
Vam començar a les 2 de la tarda, a investigar-ho mentre en Rato jugava
amb els gats que voltaven per allí.
A un d’aquells gats li faltava la cua, semblava com si algú li hagués tallat.
Vam investigar al gat i com s’havia dit li havien tallat la cua.
El cap, pensà que a estat el segrestador qui li ha tallat, perquè els pares
d’aquest nen sempre havien vist el gat amb cua.
Sembla que el nen estava tot sol a casa jugant i quan els seus pares van
tornar de ballar, el nen ja no hi era,Els pares van trucar ahir a la nit del
segrest.
En Rato continuava jugant amb aquells gats. Fins que jo Rico Desdin li
vaig dir que ja era hora d’anar a sopar i anar tirant cap a l’hotel.
En aquell hotel sembla que hi viu el tiet d’aquest nen.
Acabat de sopar va trucar la tia Lampia per preguntar com anava tot,
nosaltres li vam dir que tot anava perfecte. Al cap d’una estona ens va
preguntar quan tornaríem jo i el meu nebodet preferit li vam dir que encara
no ho sabíem , depèn del que durés el cas. Després ja vam penjar el telèfon
i ens en vam anar a dormir, per demà poder-nos aixecar ben aviat, per allí
a les 6:30.
Va arribar l’endemà i ens vam llevar a quarts de vuit, jo Rico corrents vaig
avisar a en Rato que es despertés, que dormia com un tronc. I vaig dir:
-Rato desperta ens havíem de haver llevat a quarts de sis, el cas comença a
les 9:00
No havíem ni esmorzat i ja tocaven les nou menys quart, si feia tard
hem podien acomiadar. Ens vam emportar l’esmorzar embolicat, i quan
poguéssim ens el menjaríem. Vam arribar allí just a l’hora, ni un minut
més, ni un minut menys, quan ens vam trobar al cap ens va dir:
-Us felicito nois bona feina, tenim el cas a la punta dels dits.Com que heu
arribat molt just, jo anava fent i he trobat unes quantes pistes. La primera és
que he trobat un tros de jersei, la seva mare m’ha dit que era el seu jersei, i
l’altra pista es que hem trobat la gorra del desaparegut, es a dir el nen.
Jo amb cara de content vaig pensar que aviat tornaríem a casa!
Vaig anar a preguntar a la mare del nen si hi havia algun magatzem o algun
lloc on el segrestador es pugui haver amagat. La mare hem va contestar
que molt a prop d’aquí hi havia una casa abandonada on no hi havia ningú.
Tot seguit vam anar a dinar, jo, en Rato i el cap, vam anar a dinar en un
restaurant de luxe, i vam estar parlant... Al final vam decidir que aniríem en
aquesta casa abandonada per a veure si trobàvem alguna pista. Quan vam
acabar de dinar, vam anar cap aquesta cas abandonada, ens vam preparar
per si un cas. Portàvem: pistoles, armes defensores, i fins i tot una espasa,
mai se sap el que pot passar. Quan vam arribar en aquella casa, vam haver
d’esfondrar la porta perquè estava tancada en clau llavors encara vam
sospitar més que el segrestador estava allí, quan vam obrir les portes vam
veure el segrestador maltractant el nen, de seguida el vam disparar sense
pensar-ho, per mala sort ell també duia pistola, però com que érem 2 i
mig(el meu nebodet) contra un i va veure que tots anàvem preparats va
marxar corrents, i no el vam poder aturar, però el nen estava sa i estalvi,
el vam portar a casa seva quan es van retrobar amb la seva mare ploraven
d’alegria. L’endemà ens van donar les gracies i un detall per cadascú, no
vam poder atrapar el segrestador però ja vam avisar a la policia que el
busques, li vam donar una foto, i vam quedar que ja ens trucaríem.
Al cap de dos mesos hem van trucar dient-nos que ja el tenien a la presó i
de per vida, per que no era el primer nen que agredia.
I tot va acabar així tots feliços i menjant molts anissos.
I conté contat ja s’ha acabat.
         
                     Sònia Piqué Triginer